La Llibertat va obrir els ulls i amb un ensurt va allargar el braç per parar el despertador, tal com feia cada matí des de feia un munt d’anys. Però avui… avui el deixà sonar.
Tuc,tuc,tuc…, tuc,tuc,tuc…, tuc, tuc,tuc…
Avui era diferent, no era com un dia qualsevol… no se sentia igual. Va obrir els ulls, es va incorporar, va parar el despertador, va sospirar profundament i va mirar al seu voltant… tot estava igual: el tocador que varen comprar en aquella petita botiga del centre, el mirall daurat que tanta il·lusió va fer a en Lluís el dia que li ho va regalar la seva àvia, les cortines blanques que va fer la seva mare quan preparaven el piset que hauria de ser la seva llar, el forrellat de la porta... Al seu rostre es va dibuixar una ganyota de tristesa quan va clavar la mirada en aquell forrellat que, com en una fortalesa, l’aïllava del món. Va sacsejar el cap i es va aixecar del llit, aquell llit que tantes vegades l’havia fet sentir incòmoda però que avui li havia semblat un jaç de princesa: havia descansat com mai. Va córrer la cortina i lluïa un sol esplendorós. Va respirar profundament... va contemplar el dia i va mirar el carrer, no tal com ho feia cada matí des de feia anys, sinó que va mirar el carrer que avui li ensenyava un paisatge preciós tot i que vivien en ple centre, en un carrer ombrívol i brut. Avui li semblava menys brut que de costum... Quants matins havia repetit aquest mateix gest però amb la intenció de posar punt i final a la seva història! Però sempre, sempre a l’últim instant, pensava que allò era de covards i que aquell no podia ser el final, que un dia tot canviaria. Sempre es regalava un dia més i ja n’havia perdut el compte: si no s’hagués donat aquell dia mai hagués provat l’agradable sensació que avui sentia...
“Això deu ser sentir-se lliure”, es va dir. Mai ho havia estat, ja que amb divuit anys va passar de servir al seu pare a servir a en Lluís, amb qui havia estat casada vint anys. Va passar per advant del mirall i va detenir-se un minut a mirar el rostre que s’hi reflectia, un rostre que sempre havia estat allà però que mai s’atreví a mirar durant aquells anys... es va sorprendre ja que semblava que en comptes d’anys havien passat segles! Va veure un rostre marcat pels anys i va haver de fer un esforç per reconèixer en aquella imatge la nena que ella recordava. Es va tocar la cara i una ganyota de tristesa es va dibuixar al seu rostre al tocar les marques que el temps i la vida li havien deixat. “Però avui no...”
Va somriure mentre s’estirava la pell de la cara en direcció al naixement del cabell, aquell cabell canós i sec com un camp que han deixat a mercè de les inclemències del temps i a qui ningú ha fet cas en molt de temps. “Em tenyiré de ros. Sempre m’ha agradat el ros però en Lluís sempre diu que el ros és de meuca, que una dona decent ha d’anar amb la cara rentada i el seu color natural”.
Va obrir l’armari i va treure’n una maleta vella. Quantes vegades havia pensat en llançar-la! Però mai havia pogut fer-ho, li portava tants bons records... la van comprar per al viatge de nuvis. “Què feliç era, i què guapo, en Lluís! “En sis o set viatges s’amortitza”, va dir ell, què il·lusa! Després d’aquell viatge només ha vist la llum quan, per matar les hores, he canviat i recanviat de lloc els quatre draps que ocupen l’armari. Quantes vegades he estat a punt de llançar-la i quantes vegades m’he donat un dia més, per si de cas a l’estiu... per si de cas per Nadal... per si de cas en Setmana Santa... sempre per si de cas i mai ha arribat el moment en vint anys!”
“Avui sí, avui faré la maleta!”
Pensant en què hi posaria dins, es va veure davant de la porta amb la mà al forrellat disposada a obrir la seva fortalesa. Un suor fred la va paralitzar i els seus moviments es van fer més lents. Tremolava. Com cada matí, sense fer soroll, va respirar.
“Avui no, avui ja no...”
Va obrir la porta, va sospirar i es va dirigir al lavabo amb pas lleuger, com de costum, però quan es disposava a tancar la porta es va veure reflectida al mirall i es va somriure. Va pensar, “avui no” i va deixar la porta oberta de bat a bat. Va obrir l’aigua i la va deixar córrer sense por. Avui tenia temps, gastaria l’aigua que li donés la gana. Va posar el tap a la banyera i la va omplir. “Aquesta banyera tan gran la vam fer posar quan vam reformar el pis, per a poder relaxar-nos a la nit, però mai l’he poguda utilitzar perquè “una dona decent no pot perdre el temps ni necessita relaxar-se”, com diu en Lluís. En canvi, ell sí, després de les seves festes li anava molt bé una banyera calenta mentre jo li fregava l’esquena...”
Es va submergir a la banyera, va tancar els ulls i va pensar en tot el que s’havia perdut per covard, per amor, perquè ella se l’estimava, “segur que me l’estimava”, va pensar, “quan el vaig conèixer era el noi més guapo... tan fort i gran, tan atent... i m’estimava tant! Com es posava tan gelós si un altre em mirava...?”
Va obrir els ulls d’un ensurt quan va escoltar un soroll que venia de la saleta. Va sortir de l’aigua, es va tapar amb una tovallola i, com un nen al que sorprenen fent algun cosa que no ha de fer, va treure el tap apressuradament i va tancar la porta, recolzant-se en ella, enganyant-hi l’orella i tancant els ulls esperant un crit, un crit que no va arribar... va obrir els ulls mentre sospirava, “avui no, avui no...”
Es va créixer, es va fer gran... va somriure i va picar l’ullet al reflex del mirall, va obrir la porta i va creuar el passadís que la separava de la seva habitació amb pas ferm, va deixar caure la tovallola davant del mirall i, quan es va mirar, es va veure esvelta tot i els seus trenta-vuit... no es veia pas grassa, com li havia fet creure en Lluís durant tant de temps. Va mirar a l’armari i, com de costum, va agafar aquella faldilla gris a joc amb la brusa que es posava sempre: els va llançar sobre el llit i va agafar aquell vestit vermell que es va comprar a mercat per al casament del seu cosí i que en Lluís no li havia deixat posar perquè “anava provocant”. Es va posar el vestit i per primera vegada un gran somriure se li va dibuixar a la cara. “Realment, estic provocativa...”
Es va recollir el cabell en un gran monyo i es va donar un toc de color a la mirada, tot i que avui no era necessari, ja que els seus ulls desprenien llum per si sols, uns ulls que havien estat apagats durant tant de temps... va mirar la maleta, va mirar l’armari i va pensar, “no, no vull res. Avui comença una vida nova”. Va agafar el seu moneder i al sortir per la porta va mirar per última vegada aquelles quatre parets. La seva presó, la seva fortalesa. Quantes llàgrimes, quanta por!
Va tancar la porta. Ara venia el més difícil: havia de travessar la saleta per a deixar d’una vegada per totes aquell malson. Va agafar valor i va encaminar les seves passes fermes cap a la porta principal. Va passar pel costat del sofà i una por incontrolable la va paralitzar. Va mirar de reüll i va veure el cap d’en Lluís recolzat contra el respatller. Per un moment el seu cap va inundar-se de pensaments, el seu cos s’agitava incontroladament i una suor freda la va recórrer de dalt a baix. Inclús els ulls se li van omplir de llàgrimes. “si despertés, si em veiés així vestida...” en el seu pensament s’amuntegaven les imatges de tantes nits, de tants cops... per un moment els podia notar al cos, podia sentir els seus insults. Per un moment va pensar en sortir corrents i tancar-se una altra vegada a la seva habitació, a la seva fortalesa, a la seva presó, però va apretar els punys i trient forces d’on no hi havia es va dir, “avui no, avui ja no...”
Va parar-se davant d’ell i el va mirar. El va veure allà al sofà amb els ulls tancats i va respirar. El seu cos poc a poc va anar tranquil·litzant-se: no podia parar de mirar-lo i va veure en ell aquell no que la va enamorar, aquell noi gran i for que se l’estimava i es va preguntar “quan vas canviar, per què?” però no va saber contestar, com tantes i tantes vegades que s’ho havia preguntat. “Poder no vas canviar, sempre vas ser igual i jo vaig ser l’única que no m’en vaig adonar... quantes vegades he estat a punt de deixar-te i sempre t’he perdonat! Quantes vegades m’han dit que no canviaries, que m’havia de separar i sempre t’he donat un dia més... però avui no, avui comença la meva vida! Quantes nits ha vingut la policia, quantes vegades em van dir que et denunciés, que no mereixies ser lliure...? quantes nits he plorat, quantes vegades he negat que tu fossis el culpable, quantes excuses: que si l’alcohol, que si la feina...! però avui no, avui no hi ha excusa. Avui s’ha acabat tot, avui ja no tinc por. Ahir va ser l’última!” i fent u petó a l’aire va sortir sense tancar la porta i sense mirar enrere. Quan va trepitjar el carrer va sentir-se orgullosa, lleugera. Ja no portava aquella càrrega tan pesada que havia arrossegat durant tant de temps... no sentia por, se sentia feliç. Respirava, per fi respirava! Va baixar dels núvols quan va escoltar una veu que li era molt familiar.
-Per fi t’has decidit, Llibertat, ja era hora! Ara el podrem detenir.
Havia arribat al seu destí. Estava davant de la comissaria, va entrar i es va dirigir a un funcionari que, bocabadat, la mirava des de la taula.
-Vinc a posar una denúncia –va dir amb un somriure a la cara-, vull denunciar que per fi sóc lliure.
El funcionari la mirava amb cara de no entendre res.
-Ahir vaig matar el meu marit.
CONCURS DE NARRACIÓ BREU "HI HAVIA UNA VEGADA..." SANT FELIU DE CODINES
2011 ANTONIO GONZALEZ
